Catalunya és una de les regions europees més importants en termes d’identitat lingüística, potencial econòmic i projecció global (gràcies a la seva capital, Barcelona). Catalunya té poders legislatius, competències sobre policia o sanitat, però té poca capacitat per a recaptar impostos i no pot fer política exterior, per exemple.

Catalunya va renegociar el 2005 les seves competències i la seva relació econòmica amb l’Estat. Enmig d’una gran polèmica, Catalunya accedia a una mica més d’autogovern. L’Estat, algunes comunitats autònomes i el PP, però, va recórrer gran part d’aquell Estatut, que va quedar retallat després de la sentència de 2010 del Tribunal Constitucional.

Es dibuixà una línia vermella: tot allò que vagi més enllà de l’status quo legal és ja anticonstitucional, independentment de les majories polítiques que hi hagi a Catalunya. Això porta a una conclusió bàsica: si es limita la capacitat de fer acords, hem de donar la veu a la gent, als ciutadans.

El dret a decidir és la formulació teòrica del final d’una relació fructífera d’intercanvi i de negociació entre el conjunt d’Espanya i Catalunya. Com no és possible arribar a cap més acord descentralitzador, donem veu a la ciutadania per tal que decideixi com vol relacionar-se amb la resta d’Espanya. Evidentment, una de les opcions ha de poder esdevenir un Estat independent, un desig que, segons les enquestes, guanya més pes dins les preferències populars.

En qualsevol cas, el govern de Mariano Rajoy mai ha volgut arribar a cap pacte: no vol que els catalans votin i menysprea l’aposta per un Estat federal on la qüestió catalana pugui ser “solucionada”. En canvi, l’opció independentista passa per ser a dia d’avui l’única que aposta per la democràcia. La independència de Catalunya passa per un procés constituent on els ciutadans decideixen en primer lloc si volen seguir formant part d’Espanya i que els permetrà, a posteriori, redactar una Constitució i formar part de la construcció d’un nou Estat.

Els catalans no desitgen cap tracte preferencial, només volen fer sentir la seva veu i que els polítics actuïn d’acord amb la seva opinió. Més d’un 80% dels catalans vol ser consultat i gairebé un 90% acceptaria el resultat d’una consulta sobre la independència.

L’Estat espanyol ens enganya amb un debat falsament legalista, quan properament podrem viure un referèndum perfectament legal a Escòcia. La legalitat ha vingut de la mà de la voluntat política del govern conservador de Cameron, que s’ha arriscat a perdre una part del territori del Regne Unit a canvi d’oferir una imatge de democràcia plena. És clar que els catalans voldrien tenir la mateixa oportunitat que els escocesos, però ni Catalunya és Escòcia ni Espanya el Regne Unit.

Ara bé, la Unió Europea haurà de reaccionar de manera pragmàtica però profundament democràtica un cop el poble s’expressi a les urnes. Els catalans, com els escocesos, volem continuar sent membres de la UE, que malgrat les seves contradiccions, encara és un espai de referència de llibertats i drets de les persones.

La revolució democràtica que planteja Catalunya, amb grans mobilitzacions cíviques d’importància internacional, és un precedent per combatre totes les injustícies globals. La Via Catalana de 2013 o la gran V als carrers de Barcelona són manifestacions d’abast europeu i projecció global.  Una majoria de ciutadans han decidit, a Catalunya, que volen dotar-se de les eines més adients per governar-se; aquestes són les eines d’un Estat. Un Estat dissenyat per un procés constituent obert, participatiu i plural; amb un Estat del Benestar fort i on es lluiti contra l’atur i les desigualtats.

Quin país europeu té davant seu l’oportunitat d’engegar un procés democràtic recolzat per liberals, democristians, el centre-esquerra, gran part del socialisme, l’ecosocialisme verd i els comunistes? Ara és l’hora d’escoltar la veu dels catalans per enviar un missatge arreu del món: a Europa resolem els nostres conflictes votant.