Alessio Giussani: El 2025, poc abans que Trump comencés a bombardejar l’Iran, la FIFA li va concedir el seu premi de la pau. El president de la FIFA, Gianni Infantino, també va aparèixer a l’anomenada “junta de la pau” amb una gorra de Trump. Mentrestant, els aficionats normals són expulsats pels preus. Continua sent aquest el joc del poble?

Cas Mudde: El futbol mundial està cada vegada més capturat pels diners i per persones i règims dubtosos. La FIFA no és una excepció, sinó un cas extrem.

El Mundial de 2018 a Rússia va ser un torneig problemàtic, però no va generar gaire publicitat negativa. El 2022, a Qatar, era impossible ignorar la connexió entre futbol i  política. Tot i això, el règim qatarià va acabar obtenint una imatge pública força positiva: la gent es va oblidar de les vulneracions dels drets humans i de la quantitat desmesurada de diners gastada en estadis que pràcticament no tindrien utilitat després del torneig, i es va quedar amb la idea que havia estat un gran Mundial. Això és el que ha passat, pràcticament, amb tots els règims, democràtics o no, que han organitzat una Copa del Món. Aquest any, sospito, serà la primera vegada que els països amfitrions rebran més publicitat negativa que positiva.

Això no importa gaire a un país tan gran i poderós com els Estats Units, i encara menys a Trump, la base electoral del qual ni tan sols té interès pel futbol. Deixarà de preocupar-se pel torneig tan bon punt deixi de ser-li útil. Però això sí que perjudicarà la manera com la gent percep el futbol mundial.

Almenys sobre el paper, aquest no és el “Mundial MAGA”. L’organitzen tres nacions —els EUA, el Canadà i Mèxic— que representen tres espais diferents de la política mundial: els defensors dels combustibles fòssils, el liberalisme ultracentrista i el socialisme del Sud global. Quin significat li atribueixes a això?

Mark Carney també és defensor dels combustibles fòssils. El que és interessant és que aquest Mundial es coneixia inicialment com «la candidatura unificada», però en qüestió de mesos es va convertir, de fet, en el Mundial MAGA: tot gira al voltant dels Estats Units i de Trump. Això representava un repte, però també una gran oportunitat per al Canadà i Mèxic. El Canadà hauria pogut demostrar que és el bon noi de l’Amèrica del Nord; Mèxic hauria pogut demostrar que és el veritable país del futbol. El llistó és tan baix que fer el que tothom sol fer ja et fa quedar bé.

“La FIFA és, en molts sentits, un projecte increïblement colonial, que aposta per totes les coses dolentes que el colonialisme ha deixat enrere, incloses la corrupció i el lideratge personalista.

En canvi, Canadà i Mèxic no han dit res sobre el premi de la pau, del tracte a l’equip iranià i Omar Artan, i sobre l’àrbitre somali a qui es va denegar el visat. L’únic que fan és facilitar les coses a Trump i intentar suavitzar la situació quan fa alguna cosa dolenta, per això crec que també afrontaran crítiques. En general, no tinc la sensació que cap dels països amfitrions estigui particularment entusiasmat amb aquest Mundial. Claudia Sheinbaum ha impulsat algunes iniciatives realment bones a Mèxic, com ara construir centenars de camps comunitaris, però no hi veig un impuls real.

L’edició del Mundial de 2022 va ser una de les edicions més globals fins a la data, amb Qatar com a amfitrió i el Marroc arribant a les semifinals. L’edició d’enguany s’ha ampliat per incloure 48 equips en lloc de 32. Hi ha algun mèrit decolonial en l’ambició d’Infantino de fer que el futbol mundial sigui veritablement global?

El projecte d’Infantino és aconseguir la seva reelecció. Com més associacions nacionals de futbol estiguin representades al Mundial, més satisfetes estaran amb el seu lideratge. Si realment volgués decolonitzar el futbol, podria haver canviat la representació proporcional entre continents. En canvi, només va ampliar el nombre de participants sense canviar els criteris subjacents. Això vol dir tenir encara més països d’Europa, perquè són rics, i això és el que volen els patrocinadors.

La FIFA és, en molts sentits, un projecte increïblement colonial, que beneficia tots els elements negatius que el colonialisme ha deixat enrere, incloses la corrupció i el lideratge personalista. Essencialment, la FIFA dona diners a les associacions nacionals de futbol perquè els gastin com considerin millor per al progrés del futbol als seus països. Per descomptat, molts règims simplement agafen aquests diners i se’ls embutxaquen, deixant el futbol sense desenvolupar. Però a la FIFA això no li importa gaire.

La política de la FIFA també està empitjorant. El 2018, no es va pronunciar contra les polítiques russes contràries als drets LGBTQIA+, però tampoc els va donar suport. A Qatar, es va prohibir als capitans dels equips portar braçalets amb els colors de l’arc de Sant Martí. Ara, la FIFA defensa activament Trump i fins i tot el celebra.

Només una fracció de les nacions que participen al Mundial són democràcies —i encara menys liberals—, i el mateix s’aplica al conjunt dels membres de la FIFA. Hi ha maneres de defensar els valors liberals sense el postureig civilitzacional?

Si vols ser coherent, hauries de deixar la política al marge tant com puguis, perquè si converteixes la FIFA i el Mundial en un projecte liberal-democràtic, aleshores et dirigeixes a una minoria d’estats, i mai no seràs veritablement global. Es podria argumentar que ser polític, encara que de vegades siguis hipòcrita o incoherent, és millor que mantenir-se al marge de la política. Però ja no estic segur que sigui així, perquè les campanyes d’inclusió de la FIFA s’han tornat tan buides, tan vagues i tan plenes de pinkwashing que l’únic missatge que arriba és que tot el que diuen sobre política és una collonada. [Nota de la traductora: “pinkwashing” es manté en anglès perquè és un terme d’ús habitual per descriure l’ús instrumental de causes LGTBIQ+ per millorar la imatge d’una institució.]

Al mateix temps, és clar, la política sempre hi és. Organitzar un Mundial és una gran oportunitat per a qualsevol règim, i la neutralitat no fa que l’esdeveniment deixi de ser polític. Però sí que tinc un problema amb fixar expectatives elevades i no estar mai a l’altura —que és precisament el que ha fet la FIFA amb la seva agenda de drets humans i els seus grans compromisos amb la sostenibilitat. No pot existir un Mundial sostenible, i sempre hi haurà participants que no respectin els drets humans. Aleshores, per què la FIFA no introdueix una agenda menys ambiciosa però que realment compleixi?

Vivim un moment de ressorgiment del nativisme i del nacionalisme, amb l’extrema dreta en ascens arreu del món. Alimenta un Mundial farcit de política aquestes dinàmiques, o el futbol pot canalitzar el nacionalisme cap a alguna cosa més afable, fins i tot unificadora?

El sociòleg britànic Michael Billig va encunyar el terme “nacionalisme banal” per descriure les representacions quotidianes d’una nació, que construeixen un sentit compartit d’identitat nacional. Es tracta, per exemple, de banderes nacionals penjades a l’exterior dels edificis públics. El nacionalisme esportiu entra dins d’aquesta categoria, i té elements negatius. Al meu país, els Països Baixos, una part del nostre sentiment antigermànic no provenia de la Segona Guerra Mundial, sinó del futbol. Al mateix temps, els equips de futbol en molts països són més multiculturals que les societats, i jugadors de diferents ètnies esdevenen herois i models per a molts —almenys mentre guanyen.

El que és peculiar del futbol és l’emoció i la intensitat que afegeix al nacionalisme banal, fent que el nacionalisme sigui una mica secundari. Guanyar vol dir guanyar un partit, no que la teva nació domini una altra. Per molt que em desagradin les banderes, crec que hi ha un pànic moral al voltant del nacionalisme i el hooliganisme en el futbol. Hi ha elements inclusius i exclusius: pot ser tant bo com dolent.

Imparteixes un curs sobre futbol i política. Com interpretes aquesta relació, i com veus que evoluciona?

Gran part de l’atenció se centra en l’alta política: institucions, governs, partits, etcètera. A mi m’interessa més la ‘baixa’ política de l’esport, la música, la cultura, etc. Faig servir el futbol per ensenyar política, perquè el futbol reflecteix la societat de moltes maneres. Curiosament, aquest és un dels cursos més radicals que he impartit. Llegim Judith Butler i la performativitat de gènere, i parlem molt d’identitat i globalització.

Pensa en la rellevància creixent dels “equips de la diàspora”, aquelles seleccions nacionals que  estan més  formades cada vegada més per jugadors nacionals “de sang” encara que no hagin nascut ni crescut al país que representen. Senegal n’és un exemple paradigmàtic, amb gairebé la meitat dels jugadors nascuts o criats fora del país —principalment a França, la seva antiga potència colonial. Els equips de la diàspora són, en certa manera, el contrari dels “equips cívics”, formats per jugadors de minories nascuts i criats en un país, com els alemanys d’origen turc. Això mostra que fins i tot els estats molt restrictius amb la immigració poden ser molt flexibles quan es tracta d’esportistes d’elit, i que les persones antiimmigració no tenen cap problema amb això.

La UE també ha tingut un paper important en la configuració del futbol modern. La sentència Bosman del Tribunal de Justícia de la Unió Europea, el 1995 va sacsejar el sistema europeu de traspassos futbolístics per alinear-lo amb les normes del mercat únic. I com que Europa és tan dominant en el futbol global, la sentència va canviar el sistema mundial.

Interpretes el futbol com a part de la societat civil. Quin és el raonament darrere d’aquesta associació?

Solia treballar sobre la societat civil a l’Europa postcomunista a finals dels anys noranta i principis dels 2000, hi havia una associació positiva entre una societat civil forta i una democràcia saludable. Però el discurs tenia un enfocament molt limitat en grups prooccidentals, grups feministes, etcètera. M’interessaven els anomenats grups de la societat “incivilitzada”, que no eren necessàriament prodemocràtics, però que unien molt a les persones i eren políticament actius. Els hooligans i els ultres sovint tenen dues cares: tenen mala reputació, particularment a Europa, però també són actius en bones causes, com ajudar persones pobres o comunitats locals després de terratrèmols o altres desastres naturals. M’agrada aquesta complexitat.

Com ha canviat el neoliberalisme el futbol?

Per donar resposta a aquesta pregunta sovint faig servir el club al que dono suport, el PSV Eindhoven. El PSV va ser fundat per treballadors de Philips. Era, en molts sentits, una representació de l’economia industrial, d’una forma de capitalisme arrelat. Philips tenia una connexió amb Eindhoven perquè tenia fàbriques a la ciutat, i senzillament no pots  agafar fàbriques i traslladar-les a un altre lloc. Ara tens clubs, com el Manchester City, que són un reflex perfecte del neoliberalisme global. Un règim estranger decideix invertir en un club no perquè tingui una connexió amb una comunitat local, sinó perquè aquest club és una marca global i et dona accés a una audiència global. La connexió entre capitalisme i futbol sempre hi ha estat, però el capitalisme ha canviat, i el futbol està canviant amb ell.

La majoria dels aficionats al futbol no volen seure en un estadi asèptic i vigilat. Volen seure en un lloc que encara tingui atmosfera i autenticitat sense el racisme i el sexisme. I això és possible.

Sent nostàlgic, he de recordar que els vells temps no sempre van ser tan purs. Abans dels fons d’inversió, hi havia l’oligarca rus Roman Abramóvitx que va comprar el Chelsea. En contextos més petits, hi havia el venedor de cotxes de segona mà que dirigia el club local. L’escala era més petita i més local, però aquell tipus també era dubtós i feia servir el futbol per elevar la seva pròpia imatge.

El que em preocupa des del punt de vista de la societat civil és que, tot i que sempre hi va haver explotació i jerarquia, també hi havia una connexió amb la comunitat. Philips depenia d’Eindhoven. Els capitalistes d’avui no tenen aquesta connexió, i la comunitat local gairebé ja no té veu. Els grans clubs ja no depenen de la venda d’entrades com a part important dels seus ingressos. Ara els diners provenen dels drets de retransmissió i dels patrocinadors.

Els aficionats són a temps de salvar el joc en el qual s’ha convertit?

Els aficionats són una mica com els addictes: tenen el poder de destruir el sistema demà mateix si deixen d’alimentar la maquinària. Ningú no invertirà diners en el futbol si ningú no el mira. Però, si ho fan, també hi surten perdent. Per això tenen poques opcions per plantar cara. Poden resistir la mercantilització des de dins del sistema. A Alemanya, per exemple, van aconseguir frenar la implantació dels partits dels dilluns al vespre. O bé poden abandonar el sistema del tot i crear clubs alternatius propietat dels aficionats, però aquests clubs no poden competir al màxim nivell.

No soc particularment optimista perquè veig que el futbol modern es destrueix a si mateix de la mateixa manera que ho fa el capitalisme. S’expandeix a nivells insostenibles, com un esquema piramidal en què el valor es va aprimant cada cop més. Les firmes de capital privat i els règims estan injectant diners al sistema perquè esperen alguna cosa a canvi, ja sigui benefici o victòries diplomàtiques. Però poden retirar-se tan ràpidament com hi van entrar si s’adonen que ja no els queda res a guanyar. I quan la bombolla esclata, no tornem al punt on érem abans, perquè les lleialtats han desaparegut. La generació d’anglesos que ha quedat exclosa dels estadis de la Premier League pels preus no tornarà així com així.

Molts clubs de futbol es troben entre les institucions més antigues que existeixen. Han existit durant més d’un segle, i han donat sentit al fet de ser d’algun lloc. Quan una antiga ciutat minera perd un equip de futbol, és una pèrdua important per a la comunitat.

Malgrat tot, el futbol encara és capaç de crear comunitat i connexió. Hi ha res que els partits polítics o les organitzacions de la societat civil en puguin aprendre?

El tipus de relació que tens amb un club que segueixes és profundament irracional. No pots recrear aquesta relació artificialment.

Una cosa que se’n pot aprendre és la importància de l’arrelament. Si la gent continua donant suport a un club fins i tot quan perd o baixa de categoria, és perquè s’hi sent connectada. Molts clubs locals funcionen gràcies a voluntaris i persones que no en treuen diners. La professionalització creixent i la manca d’arrelament són cada vegada més febleses comuns dels moviments progressistes, i veig que una cosa semblant passarà en el futbol modern.

Si no et reconeixen com a part de la comunitat, la gent sent que has perdut el contacte. La majoria d’ONG avui dia no tenen voluntaris; tenen professionals. I per als professionals, la institució importa més que la causa. Si el que t’importa principalment és una causa, trobes maneres de fer la feina fins i tot quan s’acaben els diners. Però si el que t’importa principalment és la institució, passaràs a una altra cosa i trobaràs una altra feina. Les grans ONG s’han convertit en negocis amb llocs de treball molt ben pagats ocupats per persones que passen d’una organització a una altra. El mateix està passant al futbol.

Pel costat positiu, el futbol no s’ha tornat també més inclusiu?

Absolutament. Als anys vuitanta i noranta, les dones o les persones queer no se sentirien segures en un estadi de la Premier League, i ara sí. En certa manera, la gentrificació ha fet el futbol més accessible per a alguns grups. És clar que ha exclòs una part de la classe treballadora blanca, però una part de la classe treballadora blanca abans excloïa altres grups. Hi he pensat molt, perquè com qualsevol nostàlgic, hi havia una part que no veia. Com a home blanc heterosexual, formo part del grup que abans posseïa l’estadi, i per això mai no vaig experimentar l’exclusió.

Però la securitització i l’expulsió de la gent pels preus no són les úniques opcions per combatre la discriminació, i els aficionats més rics no són necessàriament menys racistes. Molt del sexisme, l’homofòbia i el racisme que veus als estadis és performatiu. Per tant, el camí a seguir és redefinir el paper de l’aficionat. Alemanya mostra que es poden tenir estadis assequibles que també siguin més inclusius. Funciona millor quan són els mateixos aficionats els qui es controlen i es moderen mútuament. El Borussia Dortmund, per exemple, tenia un problema important amb neonazis als anys vuitanta i, en gran mesura, va aconseguir expulsar-los.

La majoria dels aficionats al futbol no volen seure en un estadi asèptic i vigilat. Volen seure en un lloc que encara tingui atmosfera i autenticitat sense el racisme i el sexisme. I això és possible.

La popularitat del futbol femení està explotant. Pot ser una alternativa més saludable a les dinàmiques que has estat descrivint?

Sovint recorrem a les dones per resoldre els problemes que han creat els homes. Diem que els homes són així, de manera que necessitem més dones, perquè les dones són diferents. Però les dones no són necessàriament millors que els homes. Si l’estructura t’empeny en una determinada direcció, no importa qui siguis. En l’estructura actual, que el futbol femení continuï sent “pur” també voldria dir que les dones continuïn cobrant molt menys que els homes en nom d’algun ideal, i no crec que això sigui just.

En qualsevol cas, sembla que el futbol femení s’està transformant ràpidament al futbol modern i avança en la mateixa direcció que el futbol masculí —potencialment fins i tot més de pressa. La propietat de varis clubs ja és una realitat. Als EUA, un club de Columbus, Ohio, ha pagat recentment 200 milions de dòlars a la National Women’s Soccer League per incorporar-se a la lliga el 2028. Això són molts més diners del que s’està gastant en les jugadores.

Tot i així, molts clubs de futbol femení són més actius políticament que els clubs masculins, perquè les jugadores són més explícites. Ser futbolista dona encara es veu com una transgressió, de manera que tendeixes a estar més compromesa políticament. Però quant menys transgressor i més mercantilitzat es torni el futbol femení, menys polític serà. De moment, continua sent una via d’escapament per a molts aficionats perquè és més assequible i més divertit —sens dubte per als grups minoritaris, i particularment per a les persones queer.

On se situa el futbol femení pel que fa a la seva dimensió comunitària i de societat civil?

Gairebé tots els clubs femenins han estat fundats per clubs masculins, de manera que molt pocs són realment l’expressió d’una comunitat. Hi ha excepcions, com el Turbine Potsdam a Alemanya, que és un dels equips femenins amb més èxit del país. Però ara han estat  superats per clubs com el Bayern de Munic i el Wolfsburg, perquè no pots competir amb els gegants.

Tanmateix, la majoria dels aficionats al futbol femení tenen un propòsit polític, i en aquest sentit són l’expressió d’una comunitat. Molts aficionats subratllen que hi són per donar suport a l’esport femení, no a un club concret. Ningú no va a un partit de futbol masculí per donar suport al moviment. Per tant, hi ha un element de comunitat.

Translated by Sandra Cruz